“Dones i Mans, l´art titellaire en clau de gènere”, Cristina Robledillo

Cristina Robledillo-Con borde

V Foro Femenino
22-11-2012 Bilbao, España

L’estudi que presentem pretén donar visibilitat al col•lectiu femení vinculat a la professió titellaire de la ciutat de Barcelona, interessant-se per indagar en unes històries de dones concretes, per conèixer les seves vides, les seves il•lusions i les dificultats que troben al camí. La investigació s’ha articulat a partir de l’observació participant, la recerca bibliogràfica, la realització d’entrevistes obertes i grups focals, per tractar punts que havien estat destacats a les entrevistes, i el posterior anàlisi de tota la informació que conflueix en una monografia. A part del material escrit, cal afegir l’arxiu sonor de les entrevistes i dels grups focals, les fotografies realitzades i cedides per en Jesús Atienza sobre les dones participants a l’estudi i la gravació en vídeo de la trobada de les dones participants a l’estudi, de Tristán Pérez, Maria López i Rita Stivala. Tots aquests materials de suport han facilitat la tasca d’anàlisi i constitueixen una documentació històrica fins ara inexistent.

IN MEMORIAM
La història dels titelles a Catalunya ens recorda com les companyies de titelles es basaven en les estructures familiars per mantenir un funcionament òptim. A finals de segle XIX, principis del XX, l’espai natural de la dona era la llar . L’home era l’encarregat de portar el teatret al carrer, fer la representació, etc. L’espai públic era l’espai natural de l’home. El que es fa difícil creure és que essent les representacions de titelles la base econòmica de les famílies de tradició titellaire, les dones quedessin totalment exemptes de participar-hi .

Amb el pas del temps, la dona s’anima a trencar la marcada divisió dels espais. Però aquest fet no resulta suficient. La segregació educativa en funció del sexe, marcarà les dones que durant la primera part de l’època democràtica comencen a treballar, ja que aquestes hauran rebut uns valors i ideals que tot i que els puguin rebutjar, els farà dubtar sobre les opcions preses.

Les primeres dones que surten als anys 60 a treballar amb titelles ho fan amb les seves parelles. Prenen un paper secundari, d’assistent, i trobaran resistències –possiblement, les més difícils de superar, les autolimitacions retroalimentades pels estereotips socials-. Aquestes dificultats les aniran encarant, de manera que cada cop se sentiran més titellaires i lliures per expressar-se .

“Els grups eren formats per una parella, pensa que abans eren estructures familiars…. L’home donava la cara i la dona treballava darrera com una formigueta, això s’ha repetit en diferents grups. Després, com que la dona s’ha incorporat al món laboral, no s’ha vist tant. Potser les dones encara no ens veiem amb la força per trencar la inèrcia. Jo al principi no em molestava, però després, per circumstàncies, sí, dius óstia!! Amb d’altres grups si que ho he vist molt més clar; potser tot això ve de més antic.”

Paral•lelament, l’època és de plena efervescència pel teatre de titelles a Catalunya. La fundació del Departament de Titelles i Marionetes de l’Institut del Teatre, el Festival Internacional de Titelles de Barcelona –organitzat pel mateix Institut-, la creació posterior de la delegació catalana d’UNIMA, etc. fa que les representacions de teatre de titelles que s’havien mantingut fidels a la tradició trobin noves vies d’expressió a través d’una formació de qualitat i la possibilitat d’establir vincles a nivell internacional. Cal tenir en compte que el teatre de titelles en aquell període es vincula totalment al públic infantil i és gràcies a l’aire fresc que ens arriba d’altres parts del món que recordem que el teatre de titelles és un medi d’expressió per tots els públics.

Aquesta era la situació de les titellaires de finals dels 70-80 que havien iniciat la seva activitat professional amb un company o més homes. Els grups evolucionen i quan es separen, els homes de la parella continuen la línia prèviament traçada mentre que les dones es desmarquen. Segurament pel gust de poder expressar-se en total llibertat per ella mateixa, però amb la responsabilitat del pes de l’espectacle. Cal tenir en compte la manca de referents femenins i la rigidesa de rols de gènere que havia marcat el context social viscut per les dones. Tot plegat fa que les pioneres trobin moltes dificultats per afrontar una nova etapa.

“ (…) a la seva última època va fer espectacles d’afirmació,tot i que nosaltres érem atípics com a parella, per a ella va ser difícil posar-se sola…Però per la dona sempre ha estat més difícil… Quan vam començar no recordo dones solistes, la Teresa Calafell, que al principi treballava amb el Joan i després sola, sé que li va costar a ella també. El que he vist és que ha sigut després, no a la nostra generació, no ara que ara que quasi totes són dones.”

A finals dels anys 80, la incorporació de la dona al món laboral ja no té marxa enrere. Comencen a aparèixer els primers grups formats íntegrament per dones. Les tasques que abans es desenvolupaven en el si de l’estructura familiar, es deleguen a especialistes en la matèria trencant així el tarannà gremial de la professió.

Ens situem als voltants de l’any 2000. Cada cop apareixen més grups liderats per dones joves -d’entre 20 i 30 anys- o formats només per elles, amb propostes innovadores i interessants que es desmarquen dels productes comercials, de fet trobem molts d’aquests grups treballant el teatre de titelles per adults. Malauradament, aquestes noves generacions no compten amb les condicions que van afavorir l’eclosió titellaire dels anys 70 i 80: desapareix el Festival Internacional de Titelles de Barcelona i amb ell l’especialitat de Titelles i Marionetes a l’Institut del Teatre, igual sort corre la delegació catalana d’UNIMA. I per acabar-ho d’adobar, les noves generacions no poden comptar amb l’ús lliure de la via públlica per tal de mostrar la seva feina, a diferència del que passava als anys que les titellaires veteranes entrevistades s’endinsaven a la professió.

Les noves promocions de titellaires, mitjançant el boca-orella, van arribar a rebre formació de la mà de titellaires reconeguts que obrien el seu taller per tal de traspassar els seus coneixements. En el cas concret de la nostra mostra, podem distingir dos nuclis titellaires entorn a les figures de Jordi Bertran i el ja desaparegut Pepe Otal. En el cas del Taller de Marionetes de Pepe Otal no només es rebien nocions de construcció, sinó que també s’oferia un escenari obert a les més diverses propostes teatrals.

Així doncs, la mostra ha quedat dividida en titellaires veteranes i titellaires novells. Les novells són totes aquelles que comencen a despuntar als voltants de l’any 2000, interessades en les propostes teatrals per a públic adult, amb poca oferta formativa i dificultats per arribar als circuits de distribució, que es troben ocupats pels grups que van començar a despuntar a finals dels anys 70. Pel contrari, les veteranes semblen mantenir l’interès per les propostes per a públic infantil o familiar, ocupen els circuits de distribució i han comptat amb les facilitats que l’època els hi aportava.

DONES I MANS
Havent realitzat l’anàlisi de la informació de les entrevistes i el buidatge bibliogràfic corresponent, vam introduir un altre element al treball que no havia estat previst. D’una banda, a mesura que em relacionava amb les titellaires de les generacions més novells i les de les generacions més veteranes, m’adonava del desconeixement existent entre elles. A més, vam advertir punts apareguts a l’anàlisi que resultaven interessants però que requerien de més contingut. Aquestes van ser les raons que ens van empènyer a la organització dels grups focals. En aquesta ocasió vam considerar oportú afavorir el coneixement entre les diferents titellaires implicades en l’estudi, introduint una sèrie de línies de debat que podien ajudar a facilitar aquest coneixement.

A banda dels grups focals, i com agraïment per la col•laboració de les dones a la recerca, es va organitzar un sopar-cabaret perquè les diferents generacions coneguessin els treballs realitzats per altres dones no tan properes a elles. Tot plegat no hauria estat possible sense la implicació de les diferents persones que gestionen l’Associació Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal.

En aquella primera trobada es va fer palès les dificultats que ambdós generacions trobaven pel desenvolupament de la seva feina, així com algunes tasques pendents del col•letiu titellaire, tals com aconseguir més visibilitat, trencar amb els estereotips entorn a la professió, etc. Algunes de les dones participants van voler materialitzar en quelcom més concret tot allò que s’havia estat parlant. Amb la unió de 6 caps i les seves respectives mans, es va crear la temptativa de plataforma titellaire femenina DONES I MANS; amb un primer objectiu de recopilar totes les dades de les professionals titellaires a Catalunya i crear un web, encara en construcció.

De la relació entre l’Associació Casa-Taller de Marionetas de Pepe Otal i el projecte DONES I MANS va sorgir la idea de muntar un festival on mostrar les iniciatives femenines en el camp del teatre de titelles, que finalment tindrà lloc el proper 23 d’octubre de 2010 al carrer de la seu de l’associació, en ple Raval de Barcelona, al Carrer Guàrdia.

Veiem que la figura de la dona al teatre de titelles ha variat, essent cada cop més partícip i més visible en el si de la professió. Cada cop la figura femenina apareix de manera més autònoma i es valora més la seva aportació a la professió.

La investigació i tot el que d’ella es deriva no pretén més que ser un petit homenatges a totes les generacions de dones titellaires que han treballat i treballen a l’ombra de l’stablishment.

Esta entrada fue publicada el Lunes, 18 de febrero de 2013 a las 12:48 pm y está archivada en la categoría Ponencias. Puedes seguir los comentarios de esta entrada a través de la sindicación RSS 2.0 . Puedes dejar un comentario, o un enlace desde tu propio sitio.

Deja tu comentario

Debes identificarte para publicar un comentario.